Monte Perdido (3355m) desde la Pradera de Ordesa

Dies:  7 i 8 d'Agost de 2024

Resum: Ascensió al Monte Perdido desde la Pradera: Pradera de Ordesa-Gradas de Soaso-Cola de Caballo-Clavijas de Góriz-Refugio de Góriz-Lago Helado-Escupidera-Monte Perdido, i descens pel mateix camí, esquivant las clavijas de Góriz.

Distancia: 32.4 km

Desnivell acumulat: 2579 m

Temps total: 27h aprox (contando noche)

Objectiu:

Després de tantejar varios dies, conseguim quadrar amb Joan i David per fer algo xulo junts. I no hi ha res millor que fer una excursió potent!! Ens acabem decantant per pujar al Monte Perdido, per Ordesa, ja que ens ofereix un entorn preciós i exigent del que podrem disfrutar amb la millor companyia ;)

Tot això (amics + Ordesa + palizaca) fa que aquesta excursió sigui una de les millors que he fet mai!

Descripció de la ruta:

El dia 7 al migdia arribem a Torla, i trobem el parking a rebentar: no queden ni places ni bordillos, així que toca tirar d'imaginació i precisió per clavar el cotxe entre dos senyals, encavallat al bordillo exterior d'una mini rotonda... Ens equipem i cap al bus, que en un ratillo ens deixa a la Pradera de Ordesa.

Cap dels tres hi haviem estat mai, pero el que veiem ens deixa sorpresos: està a rebentar de gent, hi ha un "refugi" que és de tot menys refugi (tienda de souvenirs, bar, tapas...), lavabos enormes de obra... Per sort, entremig de tanta urbanització despunten tres parets increíbles, carregades d'històries de valentia i coratge, que donen un toc de serietat al lloc i que em fan somiar en aventures d'un futur. Son el Tozal del Mallo, la Fraucata i el Gallinero, paredons de casi 500 metres de roca vertical i extraplomada, que amaguen infinitat de vies d'escalada de qualitat i d'una dificultat que no té res que envejar a les grans parets dels Alps.

Tozal del Mallo, amb la via Ravier esperant...

La Fraucata

La ruta comença per un camí super arreglat que va planejant per la vora del riu. Ens creuem amb un munt de gent que van a su bola i sembla que hagin vingut fins aquí per fer-se la foto, van casi en xancles i amb mochilas pachangueras, contrasta bastant amb els mochilones que portem nosaltres.

L'autopista d'Ordesa

Després de uns 9 km arribem a la famosa cascada de Cola de Caballo, la veritat es que es molt xula i ja val la pena només vindre fins aquí. Seguint, unes clavijes salven el desnivell de la pared de la dreta, i d'aquesta manera comença el terreno d'alta muntanya. A partir d'ara tots els que ens creuem (que no son gaires) van ben equipats, i curiosament també ens tornen el saludo, es nota que ha cambiat la mentalitat.

Cola de Caballo, cola para la foto

Clavijas de Góriz

Poc a poc anem deixant enrere el valle, guanyem altura i es veu brutal tota la curva que hem recorregut. Quan portem 12 km i 900m de desnivell arribem, por fin, al refugi de Góriz.

Abans de vindre vam estar estudiant la opció de fer vivac a mig camí, però desde fa uns anys per normativa del Parc Natural està prohibit, només deixen acampar al voltant del refugi si pagues una "reserva" (almenys inclou uns minuts d'aigua calenta per dutxar-se). La veritat és que es una mica raro, pagar per un tros de césped, pero es lo que hi ha si vols fer les coses bé. L'altra opció era dormir a dins del refugi, pero li treu part de la aventura al asunto. 

Vall d'Ordesa, flipant!!

Bueno, un cop instalats nem a pillar aigua, demanem una baralla de cartes i entre les pringles i els fuets acabem de matar la tarde, fins que es pon el sol. 

A mesura que se'n va la llum veiem com encara pujen montanyeros, carregant esterilles i sacs, i passen olímpicament del refugi, clarament amb la intenció de fer vivac furtivo un poc més amunt. Al final, com que ningú els va dir res i tampoc va vindre cap guarda a comprovar que haviem pagat, ens va quedar clar que a la pròxima pagarà el vivac su padre.

Aqui va bastant car el m2 de terreno...

Pero anem ben equipats!

Foto chill 1

Cap al final de la tarda començen a caure algunes gotes, es poca cosa pero no fa bona pinta... Alguns dels que van a fer vivac alquilen tendes al mateix refugi (què ben montat ho tenen), pero nosaltres portem un toldo i decidim aguantar. Al final els núvols es passen, queda el cel ben despejat i així durarà tota la nit. 

Els gusanitos!

La nit és bonísima, no fa aire i fred tampoc en passem. Com que estic cansat em xapo en un moment, i quan em desperto a la matinada (encara de nit) veig que m'he quedat sol!! M'agradaria dir que em vaig preocupar per ells, per on podien ser, pero la veritat es que em vaig donar la volta i vaig seguir dormint 😂

Després em van dir que, com que el terra no estava a nivell, s'anaven escurrint per sota del toldo, i això sumat a algunes pedres emprenyadores els va fer tirar cap al refu (després de casi tota la nit de vivac, eh, no al moment). Allà el terra també està dur, pero almenys es pla i no té bonys! No sé, deu ser que tinc callo a l'esquena o algo, jo vaig dormir prou bé.

Dia 8. Matinem més que la majoria, no recordo l'hora, i aprofitem les taquilles del refugi per deixar tot el que no necessitem. Esmorzar ràpid i ens posem en marxa, que avui el dia es farà llarg. Hem d'arribar al pic i desprès desfer tot el camí, fins a la pradera d'Ordesa. Ahir vam fer 12km i 900m de desnivell, i avui hem de fer 1600m de desnivell en 20 km.

De seguida trobem els dormilones furtivos d'ahir, hi ha bons llocs per vivaquejar, prenem nota! Poc a poc anem guanyant altitut, i de repent apareix davant nostre el Cilindre de Marboré. Brutal!!

Cilindre de Marboré a l'esquerra

Finalment arribem al Lago Helado, als peus del cilindro. Ara hem de girar a la dreta, toca el tram més clàsic de la ruta: la Escupidera.

Lago Helado (que no Estany Xelat)

Oju! Peligru!

La Escupidera es una canal que salva tot el desnivell restant fins al Monte Perdido, i és el lloc més mortífer del Pirineu. Es diu així perquè quan està totalment coberta de neu, la gent que rellisca al tram superior es veu abocada a una caiguda al vuit, com si fos un tobogan. Nosaltres, com que no volem palmar, hem vingut a una època de l'any en que la part superior està seca, tot roca.

Primer tram, trepada per la dreta de la canal

Tram "perillós" totalment sec

Després de que ens adelantin alguns runners (el Selfa hauria anat amb ells, pero es va quedar amb nosaltres... perque portava mochilón) arribem a la antecima: una tremenda explanada de roca i gravilla amb unes vistes del pirineu francés intimidants!! Aviso: aquí i al pic hi ha corralines de pedra per fer vivac, pal que li interese.

Treient el cap per la cara nord et sents tan petit...

Finalment, una curta canal de neu, l'única que trepitjem en tot el camí, ens condueix als 3355m del Monte Perdido. Un més a la butxaca!!

Fotos+fuet+fotos, descansillo i cap al refugi, no ens podem empanar massa!

Equipasso!!! Uns grandes els del 04 ;)

Caminante sobre un mar de nubes (sin nubes). Caspar David Friedrich

Foto chill 2...

... i foto chill 3, la guanyadora!

 Ara per l'escupidera puja bastanta gent, son els que no han matinat tant. S'ha de vigilar de no tirar pedres. Arribant al final provo d'esquiar amb botes el tram de neu i em pego un parell de pinyos guapos. Mala idea. Fem una petita pausa al llac i després baixem fins al refugi del tirón.

A Góriz pillem lo de les taquilles més tres cocacoles, que entren molt bé, i tirem cap avall, carregats com a rucs. Lo més dur ja ha passat, només queda anar tirant, disfrutar de la baixada mentre comentem la jugada.

Donem un petit rodeo per esquivar las clavijas, que amb el pes i els km que portem es millor asegurar i anar per bon país. Al final, entre bromes, anècdotes i silencis per contemplar, conseguim arribar a la Pradera, al soroll, al turisme, al postureo.

Parada per dinar i remullar els peus

Al pàrking, cansats però contents!!!

Epíleg:

Al final tot va sortir bé: vam fer vivac, vam arribar al pic, no vam passar gana, ningú es va fer mal i, el més important, vam tornar més amics! (Llàstima que no va poder vindre el Joan Pau, a la pròxima els 4 100%!)

Bueno, hi ha una cosa tant o més important... NO ENS VAN MULTAR!! Suposo que si ens haguéssin multat a nosaltres haurien hagut de posar ticket als 432.5 cotxes més que estaven mal aparcats, i no compensava el temps invertit😂

Això si, lo més perillós de tota la excursió no van ser las clavijas, ni l'escupidera, ni l'aigua del riu... van ser les curves de la Nacional 260 entre Fiscal i Boltaña! Les frases més repetides, cuan ens creuàvem amb una autocaravana eren: "Cuidado amb la valla!!!"  i "Has passat a 1cm....."

Conclusions:

Bueno, no és cap conclusió, sino una reflexió: Em va sorprendre moltíssim la gentada que hi havia a la pradera, tot i anar-hi entre setmana. L'accès còmode en bus i totes les facilitats (+xarxes socials...) fan que s'acumuli allà una marabunta impressionant. En un primer moment em va mosquejar, però pensant una mica veus que tota aquella gent té el el mateix dret que nosaltres d'estar allà. Potser ho vaig veure així perquè era la primera vegada que em trobava tants turistes chancleros a la muntanya, i em va pillar de nou.

Però també es veritat que si no canvia res acabaran fent-nos pagar a tots per anar-hi, com ha passat a parcs naturals d'altres països. I no estic segur de que la muntanya sigui el lloc correcte per anar a fer uns toques a la pilota, prendre el sol, jugar amb les pales o fer-se una cervesa. Els busos van a rebentar, i la pradera sembla una plaça major, nomès li falten els coloms.

Així que eso es lo que hay, cadascú és lliure de fer el que vulgui, pero crec que la gent s'hauria de replantejar si estan al lloc adequat, potser per fer-se el carajillo s'haurien d'haver quedat al bar del poble.

Track:

Enllaç de descàrrega